Jaume Ribas al Museu de Montserrat
La Sala Daura del Museu de Montserrat acull, del 22 d’octubre al 19 de març de 2017, l’exposició Absis, de Jaume Ribas (Palou, Granollers, 1944), una pintura per a la contemplació, per a la mirada lenta, profunda i reflexiva. “Ens porta a mirar endins d’un espai insondable, però és alhora paradoxalment superficial, un plànol cec que ens retorna la nostra imatge i ens força a pensar sobre nosaltres mateixos”, afirma el crític d’art Àlex Mitrani, comissari de la mostra.
Aquesta exposició és l’ocasió per descobrir el Jaume Ribas més constructiu. Els seus grans artefactes cromàtics ofereixen la possibilitat d’una sensualitat joiosa i solemne alhora. A una tria de peces acurada, que remarca el seu sentit arquitectònic del color, a la mostra que acull la Sala Daura se li afegeixen les darreres obres del pintor. I aquí Jaume Ribas sorprèn: de l’herència de Matisse i Rothko passa a dialogar amb Motherwell o Soulages. El negre és el protagonista, un negre que no és negatiu sinó ple de delicats matisos. Amb ell, el pintor es concentra en la lògica compositiva d'unes peces de poètica monumental. Una joventut molt propera a l’experiència espiritual emergeix, potser ara, per dialogar amb l’esperit montserratí.
L’exposició Absis és especial perquè esdevé una tria molt acurada de peces de la seva trajectòria i, encara, perquè en ella es presenten les obres més recents, entre les quals hi ha una sèrie que planteja un gir o una derivació interessant en Ribas: una sèrie basada en el negre i el seu contrast sobre el blanc. Són peces molt potents que introdueixen canvis però a la vegada dialoguen amb els seus treballs més coneguts, de dominant clarament sensual i colorista.
“És una finestra i un mirall a la vegada. En funció del nostre estat, de les nostres necessitats vitals, una pintura com aquesta ens deslliura de nosaltres oferint-nos un paisatge infinit i obert o bé ens condueix a una presència, a una concentració, a centrar-nos en el nostre jo veritable, despullat d’immediateses i falses necessitats”, assegura Àlex Mitrani.
Per la seva peculiar tècnica amb el pigment i les qualitats voluptuoses de la pintura, Ribas podria semblar un pintor essencialment sensual. Una joventut molt propera a l’experiència espiritual emergeix, ara, per dialogar amb l’esperit montserratí. A Absis es confirma el sentit arquitectònic, monumental i meditatiu de la seva pintura. A algú li pot sorprendre la darrera producció de l’artista, basada en el negre. No li dóna un valor moral ni anímic. No hi ha cap drama tòpic en aquesta negror. És més aviat una ombra constructiva, una nit que permet destacar encara millor la claror. No és dura, opaca. Trobem aquí uns negres atmosfèrics, matisats, fins i tot lleument acolorits.
En Ribas predomina el sentit arquitectònic del color. Les seves composicions manifesten una tensió entre espai i geometria. És molt peculiar la seva manera de dibuixar amb un traç irregular i segur alhora que modifica el límit del quadre. Resseguint el bastidor, n’anul·la el caràcter de frontera amb un espai altre, de fora la pintura. Així, el color es manifesta com un territori definit per si mateix i no limitat pel suport. La línia de Ribas és sempre cromàtica. Talla, defineix, multiplica grans o petites àrees de pigmentació i regalims.
Rombes, quadrats i trapezis es conjuguen de manera articulada, amb una estranya sensació de lògica i d’arbitrarietat. Ribas és un apassionat del tangram. Tal vegada, alguna cosa d’aquest joc oriental es desplaça fins a la seva pintura. Hi ha una concordança, recentment estudiada, entre els jocs educatius i l’avantguarda. Només hi ha una variació en la llibertat i la profunditat, però ambdós s’orienten a la imaginació i la intel•ligència, al plaer i al coneixement. La concentració del joc està emparentada amb la reflexió de la mirada estètica: són bessones. Els grans artefactes cromàtics de Jaume Ribas ens ofereixen la possibilitat d’una sensualitat joiosa i solemne alhora. Se’ns regala un instant per fugir de la immediatesa contingent. Un moment de pintura, un temps de meditació.
Aquesta exposició és l’ocasió per descobrir el Jaume Ribas més constructiu. Els seus grans artefactes cromàtics ofereixen la possibilitat d’una sensualitat joiosa i solemne alhora. A una tria de peces acurada, que remarca el seu sentit arquitectònic del color, a la mostra que acull la Sala Daura se li afegeixen les darreres obres del pintor. I aquí Jaume Ribas sorprèn: de l’herència de Matisse i Rothko passa a dialogar amb Motherwell o Soulages. El negre és el protagonista, un negre que no és negatiu sinó ple de delicats matisos. Amb ell, el pintor es concentra en la lògica compositiva d'unes peces de poètica monumental. Una joventut molt propera a l’experiència espiritual emergeix, potser ara, per dialogar amb l’esperit montserratí.
L’exposició Absis és especial perquè esdevé una tria molt acurada de peces de la seva trajectòria i, encara, perquè en ella es presenten les obres més recents, entre les quals hi ha una sèrie que planteja un gir o una derivació interessant en Ribas: una sèrie basada en el negre i el seu contrast sobre el blanc. Són peces molt potents que introdueixen canvis però a la vegada dialoguen amb els seus treballs més coneguts, de dominant clarament sensual i colorista.
“És una finestra i un mirall a la vegada. En funció del nostre estat, de les nostres necessitats vitals, una pintura com aquesta ens deslliura de nosaltres oferint-nos un paisatge infinit i obert o bé ens condueix a una presència, a una concentració, a centrar-nos en el nostre jo veritable, despullat d’immediateses i falses necessitats”, assegura Àlex Mitrani.
Per la seva peculiar tècnica amb el pigment i les qualitats voluptuoses de la pintura, Ribas podria semblar un pintor essencialment sensual. Una joventut molt propera a l’experiència espiritual emergeix, ara, per dialogar amb l’esperit montserratí. A Absis es confirma el sentit arquitectònic, monumental i meditatiu de la seva pintura. A algú li pot sorprendre la darrera producció de l’artista, basada en el negre. No li dóna un valor moral ni anímic. No hi ha cap drama tòpic en aquesta negror. És més aviat una ombra constructiva, una nit que permet destacar encara millor la claror. No és dura, opaca. Trobem aquí uns negres atmosfèrics, matisats, fins i tot lleument acolorits.
En Ribas predomina el sentit arquitectònic del color. Les seves composicions manifesten una tensió entre espai i geometria. És molt peculiar la seva manera de dibuixar amb un traç irregular i segur alhora que modifica el límit del quadre. Resseguint el bastidor, n’anul·la el caràcter de frontera amb un espai altre, de fora la pintura. Així, el color es manifesta com un territori definit per si mateix i no limitat pel suport. La línia de Ribas és sempre cromàtica. Talla, defineix, multiplica grans o petites àrees de pigmentació i regalims.
Rombes, quadrats i trapezis es conjuguen de manera articulada, amb una estranya sensació de lògica i d’arbitrarietat. Ribas és un apassionat del tangram. Tal vegada, alguna cosa d’aquest joc oriental es desplaça fins a la seva pintura. Hi ha una concordança, recentment estudiada, entre els jocs educatius i l’avantguarda. Només hi ha una variació en la llibertat i la profunditat, però ambdós s’orienten a la imaginació i la intel•ligència, al plaer i al coneixement. La concentració del joc està emparentada amb la reflexió de la mirada estètica: són bessones. Els grans artefactes cromàtics de Jaume Ribas ens ofereixen la possibilitat d’una sensualitat joiosa i solemne alhora. Se’ns regala un instant per fugir de la immediatesa contingent. Un moment de pintura, un temps de meditació.