Escultures de Salvador Juanpere al MDM

La llarga trajectòria escultòrica de Salvador Juanpere està marcada per fortes interrogacions sobre la raó de ser de l’escultura, que combina amb un gran respecte pels escultors agosarats que l’han precedit, dels quals n’extreu pensaments, comparteix idees sobre quin seria l’origen de la forma i especula amb ells, amb filòsofs i escriptors sobre les complexitats d’aquest ofici. Amb l’objectiu de relativitzar la pretesa genialitat del quefer artístic, ha traçat un mapa conceptual de tot allò que l’envolta i fa aparèixer un interessant món subjacent al fet escultòric, que deixa de ser secundari per crear-ne imatges poètiques. Juanpere aconsegueix donar categoria escultòrica tant als suports matèrics com als conceptuals en tractar-los com a subjectes representables. El treball de Juanpere és un elogi permanent a la dualitat, intel·lectual i processual, intrínseca a la feina de taller.

Aquesta exposició posa l’accent en l’acte iniciàtic, de confluències indefinibles, que té a veure amb la disposició a crear i les seves problemàtiques inherents. En l’obra De massa unde fuit plasmatus Adam (1238) l’artista ens recorda que la forma més primigènia per a qualsevol creador és el motllo de la pròpia mà. En l’obra Et requievit die septimo, concebuda fa quasi tres dècades, la mitologia religiosa dels sis dies de la creació i el setè per a descansar es fon amb cadascun dels sis elements (els quarks, elements bàsics de tota matèria observats en els túnels d’acceleració de partícules), tot suggerint que els noms posats pels científics podrien haver marcat, dia a dia, el guió de la creació, en un intent de fer-nos notar el vessant espiritual de la ciència.

La instal·lació inèdita feta per a aquesta exposició amb catorze pedres de la pròpia muntanya de Montserrat, Aquell que talla escultures no fa sinó accelerar l’esbocinament de les muntanyes, evoca unes paraules que Marguerite Yourcenar posa en boca de l’escultor renaixentista Miquel Àngel. La mirada de Juanpere sobre la serralada de Montserrat no podia quedar aliena a les seves freqüents disquisicions  sobre la doble condició destructiva-constructiva respecte a la natura que conté l’acte de la creació. Les plaques d’acer amb la frase explícita s’incrusten dins mateix de cada pedra; sembla que serren la muntanya en un curiós joc metalingüístic amb la denominació mont-serrat i, sobretot, apel·len a la idea de posar la primera falca i obrir la pedra per abordar l’acció creadora.