"El sentit del buit" de Joan Furriols al MDM
L'exposició, que porta per títol El sentit del buit, recull 70 obres que presenten "la fragilitat i la intimitat que acompanyen una iconografia personal, sovint tràgica, de vegades irònica, que convdia a fer un parèntesi de meditació", afirma el comissari de la mostra, Àlex Mitrani. el P. Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat, qpunta que, tot i la seva edat, Joan Furriols "sobta per la seva modernitat; a les seves mans, les coses més humils i casolanes es transformen en autèntiques obres d'art".
Furriols parteix sempre d’una reducció deliberada dels seus mitjans materials, que amaga una elaboració molt treballada, refinada i subtil, atenta al detall i cromàticament exquisida. El rigor, l’exigència i la contenció esdevenen un mètode i una ètica. Com a la recerca de la dimensió interior, a les seves peces els forats, les distàncies i els buits dialoguen amb els recipients, amb la densitat del negre i de la matèria. Joan Furriols supera la divisió convencional entre pintura i escultura. Les seves obres bidimensionals evoquen, paradoxalment, gràcies al límit, l’amplitud i l’infinit. Les seves natures mortes no responen a cap categoria tradicional. Reposen en la seva base com una maqueta sobre una taula. Cal mirar-les com un paisatge o com un conjunt de fragments arqueològics que cal desxifrar i reconstruir.
Hi ha jocs i contrasts d’escala que de vegades són monumentals i subtils i, d’altres, còmics. L’estatisme dels objectes abstractes contrasta amb elements figuratius, animals o mitjans de transport que evoquen el moviment. Recorden també les natures mortes de Zurbarán, realistes i silencioses, estàtiques i vibrants. L’espai i l’ordre són fonamentals per a Furriols, el lloc on es manifesta la seva reflexió sobre la vida i la finitud, la bellesa i el temps.
L’art de Joan Furriols
Joan Furriols es va endinsar en l’avantguarda amb gran precocitat i en temps difícils. Molt jove, a la meitat dels anys cinquanta, va ser un dels pioners de l’abstracció informalista. La seva obra, fins ara quasi secreta, està marcada pel rigor, l’exigència i la contenció. L’espai i l’ordre són fonamentals per a Furriols, el lloc on es manifesta la seva reflexió sobre la vida i la finitud, la bellesa i el temps. Va entrar en contacte amb figures com Tàpies i artistes de vàlua i empenta com Tharrats i Vilacasas, o amb Joan Brossa, amb qui va mantenir una amistat fecunda. Però aviat les circumstàncies el van obligar a retirar-se a un segon pla. Alimentat, però, per la soledat i la reflexió, enlloc d’apagar-se, va ressorgir de nou al cap d’uns anys amb una obra diferent i personal, interessat primerament per la geometria i després per l’objecte, amb un mateix fonament essencial: la reflexió sobre l’espai.
El treball de Joan Furriols es podria lligar a diverses branques de l’especulació plàstica de genealogia abstracta, particularment a la geomètrica i a l’espacialista, amb derivacions que poden connectar amb alguns aspectes del minimalisme, en els seus vessants més simbòlics. Als anys cinquanta, a Catalunya l’abstracció geomètrica era una opció més que minoritària. De fet, l’únic artista que la va practicar amb continuïtat va ser Enric Planasdurà, qui, després de l’informalisme, va quedar en l’aïllament més absolut. La influència del suís Max Bill, apreciat aquí en el context del sorgiment de l’op art, és quelcom que queda molt lluny a Furriols. La seva obra és, més per esperit que per necessitat, que també, petita, fràgil i íntima. Se situa fora de l’asistematisme i l’objectualitat industrialitzada dels minimalistes americans, encara que per l’exploració sistemàtica del llenguatge plàstic amb recursos diàfans podria enllaçar per moments amb Robert Ryman. En tot cas, podria oferir algun parentesc, a casa nostra, amb les petites escultures, mig objectuals mig formalistes, de Jordi Pablo o amb l’essencialisme poètic d’Antoni Llena.
La posició de Joan Furriols és, doncs, singular. Ha estat difícil i solitària, però premiada amb la coherència. Furriols proposa una meditació sobre la vida, l’ésser i el temps heideggerians, a partir de la definició de l’espai. Les dimensions existencials i filosòfiques del seu treball passen del llenguatge de l’abstracció de postguerra a una formulació més personal que no descarta el símbol, el moviment o l’element figuratiu. La seva obra ha travessat, així, els esculls de la contingència vital, sempre sostinguda per la necessitat de preguntar sobre el món i sobre el llenguatge per dir-lo. I ho ha fet d’una manera tan individual, tan simple, que sense ser categòrica esdevé universal i pot ser, afortunadament, compartida.
Furriols parteix sempre d’una reducció deliberada dels seus mitjans materials, que amaga una elaboració molt treballada, refinada i subtil, atenta al detall i cromàticament exquisida. El rigor, l’exigència i la contenció esdevenen un mètode i una ètica. Com a la recerca de la dimensió interior, a les seves peces els forats, les distàncies i els buits dialoguen amb els recipients, amb la densitat del negre i de la matèria. Joan Furriols supera la divisió convencional entre pintura i escultura. Les seves obres bidimensionals evoquen, paradoxalment, gràcies al límit, l’amplitud i l’infinit. Les seves natures mortes no responen a cap categoria tradicional. Reposen en la seva base com una maqueta sobre una taula. Cal mirar-les com un paisatge o com un conjunt de fragments arqueològics que cal desxifrar i reconstruir.
Hi ha jocs i contrasts d’escala que de vegades són monumentals i subtils i, d’altres, còmics. L’estatisme dels objectes abstractes contrasta amb elements figuratius, animals o mitjans de transport que evoquen el moviment. Recorden també les natures mortes de Zurbarán, realistes i silencioses, estàtiques i vibrants. L’espai i l’ordre són fonamentals per a Furriols, el lloc on es manifesta la seva reflexió sobre la vida i la finitud, la bellesa i el temps.
L’art de Joan Furriols
Joan Furriols es va endinsar en l’avantguarda amb gran precocitat i en temps difícils. Molt jove, a la meitat dels anys cinquanta, va ser un dels pioners de l’abstracció informalista. La seva obra, fins ara quasi secreta, està marcada pel rigor, l’exigència i la contenció. L’espai i l’ordre són fonamentals per a Furriols, el lloc on es manifesta la seva reflexió sobre la vida i la finitud, la bellesa i el temps. Va entrar en contacte amb figures com Tàpies i artistes de vàlua i empenta com Tharrats i Vilacasas, o amb Joan Brossa, amb qui va mantenir una amistat fecunda. Però aviat les circumstàncies el van obligar a retirar-se a un segon pla. Alimentat, però, per la soledat i la reflexió, enlloc d’apagar-se, va ressorgir de nou al cap d’uns anys amb una obra diferent i personal, interessat primerament per la geometria i després per l’objecte, amb un mateix fonament essencial: la reflexió sobre l’espai.
El treball de Joan Furriols es podria lligar a diverses branques de l’especulació plàstica de genealogia abstracta, particularment a la geomètrica i a l’espacialista, amb derivacions que poden connectar amb alguns aspectes del minimalisme, en els seus vessants més simbòlics. Als anys cinquanta, a Catalunya l’abstracció geomètrica era una opció més que minoritària. De fet, l’únic artista que la va practicar amb continuïtat va ser Enric Planasdurà, qui, després de l’informalisme, va quedar en l’aïllament més absolut. La influència del suís Max Bill, apreciat aquí en el context del sorgiment de l’op art, és quelcom que queda molt lluny a Furriols. La seva obra és, més per esperit que per necessitat, que també, petita, fràgil i íntima. Se situa fora de l’asistematisme i l’objectualitat industrialitzada dels minimalistes americans, encara que per l’exploració sistemàtica del llenguatge plàstic amb recursos diàfans podria enllaçar per moments amb Robert Ryman. En tot cas, podria oferir algun parentesc, a casa nostra, amb les petites escultures, mig objectuals mig formalistes, de Jordi Pablo o amb l’essencialisme poètic d’Antoni Llena.
La posició de Joan Furriols és, doncs, singular. Ha estat difícil i solitària, però premiada amb la coherència. Furriols proposa una meditació sobre la vida, l’ésser i el temps heideggerians, a partir de la definició de l’espai. Les dimensions existencials i filosòfiques del seu treball passen del llenguatge de l’abstracció de postguerra a una formulació més personal que no descarta el símbol, el moviment o l’element figuratiu. La seva obra ha travessat, així, els esculls de la contingència vital, sempre sostinguda per la necessitat de preguntar sobre el món i sobre el llenguatge per dir-lo. I ho ha fet d’una manera tan individual, tan simple, que sense ser categòrica esdevé universal i pot ser, afortunadament, compartida.